dolor

Un dolor com no el recordo m’atenalla la cama. Ja fa mesos que el bessó esquerre em dol. La primera sensació va ser una dentellada, la meva reacció va ser mirar-lo, com si realment esperés trobar-m’hi quelcom penjant, com si hagués sofert un atac sobtat d’un gos enrrabiat per ves a saber qué. Però no, ni gos, ni ràbia, ni mossegada per enlloc, tan sols el dolor, que llavors va començar a apareixer tan sols quan caminava ràpid o pujava o baixava escales, o fins i tot al nedar.

- Repós – em va dir.
- Més? – vaig contestar.

I és així, ja duc molt temps de repós, i no se m’arregla ni una ni l’altra cosa, un s’indigna un xic quan li toquen viure aquestes coses. Després de dues rehabilitacions, mesos sense córrer ni jugar a res, un creu mereixer la salut, i al no veure-la ni per la cama ni pel peu, doncs …

Llavors sí que la veig, clara i nítida, em mira i em somriu, fa uns ulls savis, com si tot aquest temps hagués estat allà, parada, mirant-me, esperant que la mirés, sabent que acabaria amb ella: la ràbia.

Una ràbia d’impotència em creua el cos, em bull la sang i tan sols el seny matern em fa esperar a fer trucades per evitar dir rucades.

Imagino el meu metge, ben petit, en un racó de la consulta… mirant el terra i dient quasi amb boca closa que li sap greu, que provarà de fer-ho millor… Quelcom em diu que no anirà ben bé així, però confio que podré trobar justícia, com a mínim amb el meu bessó, m’és igual que em cobri el que vulgui, no em fa res, el temps m’ha convençut amb una gran veritat:

Els diners no són res sense salut.

clips. I

lleva’t, pren la roba i surt de casa.

corre, tant com vulguis, sense saber on arribes.

mira el cel fins que et faci plorar.

riu i gaudeix del dolor a les galtes, a la panxa.

parla fins que no recordis com era la teva veu.

calla fins que no recordis com era la teva veu.

plora quan vegis que no recordes la meva veu.

aprén totes les teves olors.

recorda totes les meves olors.

enyora fins oblidar el que enyores.

però sobretot, no oblidis no tornar.

El forner sap matar – V

Al contrari del que es sol pensar l’assassí no té perqué ser algú insensible, sinó que sol ser-ho en excés. El cas del forner és quelcom força intermitent.

Sap diferenciar de les morts que causa per atzar, de les que causa per desig, de les que causa sens raó.

Les atzaroses solen contenir certa coherència però no són meditades, com quan va matar aquell home que el pitava al creuar el pas zebra, ell anava tot tranquil i aquell desgraciat amb cara de pressa i males puces quasi se’l menja. Quan va veure que aparcava a 10 metres i a més ho feia sobre la vorera evitant que passés ningú, ho va veure clar. Va esperar que entrés a la porteria, el va seguir i a l’ascensor va trencar-li el coll. Visceral, sense pensar, com les primeres morts, ha de ser així.

Les morts per desig són més sofertes, li demanen més temps, més dedicació, i no sempre són les que li donen més satisfacció. No sempre acaben bé. Li va crear molta frustració, va provar de matar un violador que era lliure i que se’n vanagloriava. El va llençar des d’un desé pis. Però malauradament va quedar viu. L’endemà al diari, va llegir que li havien induït un coma i que no hi havia previsió de recuperació. Li va resultar molest, aquell individu seguia xuclant de la societat injustament. Però el forner ho ha superat. Li agrada pensar que si es desperta mai no sabrà descriure’l, i menys trobar-lo.

L’assassinat sense raó aparent li provoca més maldecap, posteriorment, és clar, doncs és després quan s’ha adonat del que ha fet. L’instint ha actuat de manera sobtada, sense avisar. El darrer cop ha estat avui: quan ha obert els ulls tenia entre les mans el cos inanimat d’un desconegut, no en sabia res, no en podia recordar res, ni si l’havia mort ell, tenia els ulls enfonsats i els llavis morats, no ha volgut investigar-ne res més. Ha netejat, com sol fer darrerament i ha marxat.

Hi haurà qui pensarà perqué no n’ha cercat la identitat, o provat d’esbrinar la raó de la seva mort, però ja no li interesa. La sort, pel forner, és que ha deixat de sentir remordiments.

clips. II

he passat per un mil.lió de cossos.

i encara hi ets.

el meu cor s’ha trencat durant decades.

i encara hi ets.

he gaudit de mil llunes.

i encara hi ets.

quin és el motiu de tanta mala sort?

quina és la raó per tanta incoherència?

com puc ser en aquesta trampa encara?

jo ja he votat

Jo ja he votat.

Un cop més.

Sense votar a qui m’agrada més sinó a qui em desagrada menys…

No m’agrada el sistema de vot, però sinó voto no tinc dret a opinar, ni a debatre, trobo que per ser actiu a la societat cal ser-ho també amb la política, ja sigui en micro-societat com en macro-societat.

No m’agrada convocar a tanta gent i només donar un parell de paperets… Perqué no aprofitem aquestes situacions per votar sobre qüestions més importants?! Perqué no es fan més referendums per saber la voluntat de la gent? Podriem decidir sobre temes més propers i la societat seria més activa i més justa.

Si hi ha gent que no vota és perqué sembla que no es faci res! Si realment la gent tingués capacitat de decidir, hi hauria més implicació!

Recordo els temps en que em veia temptat a ingressar algun partit polític, o els temps en que pensava en fundar-ne un. Ara no m’atrau tant, però segueixo pensant que tots i cadascú de nosaltres té la capacitat de fer un entorn millor, i si tots ho fem, el mòn sencer serà un de diferent.

feines i ofertes

Aquests dies visc un munt de canvis al meu voltant, amics i coneguts que tenen oportunitats de canvi. No tots les prenen amb simpatia, alguns sí, però per por o inseguretats vàries les ignoren.

La feina és quelcom que ocupa un munt d’hores.

Cal ser coherent. Si no t’hi sents a gust, cerca la raó, soluciona-ho i si no en té, doncs mou el cul.

Personalment a les meves feines cerco les tres erres:

Realització, Reconeixement i Remuneració.

Són tres ingresos que necessito a diari. Sentir-me bé amb el que faig, gaudir-ho. Sentir que la meva feina és valorada, el meu ego ho necessita. Sentir-me ben pagat, fer la teva feina ben feta fa diners, perqué no els ha de fer per tu també?

Són coses bàsiques però sovint perdem aquests valors de vista. Un error. Jo intento no fer-me massa pesat amb els meus amics, però trobo que si no dic aquestes evidències, més endavant els picaràn a la cara.

L’anònima

Ahir vaig sopar a casa d’uns amics, va resultar ser una d’aquelles trobades improvisades en les que es reuneixen un munt de persones que no eren esperades, truques a pizzes, fas pasta, algun que altre entrepà i d’un dilluns d’inèrcia es passa a un dilluns totalment atípic.

En un moment es van fer varis ambients, els porraires al terrat passant fred, els puretes parlant de cinema asiàtic, els viciosos de lost, i algú que altre que anava donant voltes, com jo.

Quan s’ajunta tanta gent que no coneixo em venen ganes de marxar aviat, no és que no m’agradi coneixer nova gent, és que ja en conec molta i a vegades tinc la sensació que no tinc prou temps per a dedicar-m’hi.

Així que em vaig apropar a la parella que m’havia rebut a casa seva, i després de comiats i bromes vàries els vaig dir finalment que anava al wc i marxava. (Sol ser normal en mi… és tan típic sortir de casa d’algú o d’algun local i que te’n vinguin ganes…)

Mentre era al wc, van tocar a la porta.

- Sí, de seguida surto.
(van tornar a picar)
- Vaig, ja m’estic rentant les mans. (ho vaig dir més fort per si no m’havien sentit)
(van tornar a picar i semblaven no voler parar.)
- Vaaaaig… Hi ha pressa, eh?

Amb les mans sense eixugar vaig decidir obrir la porta ja, i contrària a la norma de deixar sortir abans d’entrar va passar una noia.

- Perdona, ja surto.
- No, no, no és aixó, de debó ja marxes?
- Perdona?
- Si ja marxes?

El cert és que no l’havia vist, ni al terrat, ni a la sala, ni a l’habitació dels nens, d’on havia sortit? Ni tan sols em sonava. Ni m’era familiar, ni ningú m’havia comentat que em presentarien algú aquella nit ni res.

- Sí, de fet, sí, ja marxo.
- No marxis.

Aquí vaig riure. No estic gens acostumat a que la gent em demostri aquest tipus d’interés, (quelcom em diu que està bé no acostumar-s’hi).

- Per qué no?

M’encanta la tensió d’aquests moments, mirades clares, paraules justes, intencions evidents. Totalment fora de situació aquesta noia m’ha dut a un indret al que no esperava ni de lluny ser-hi, i ara és al meu davant, posant-me a prova i la prova s’ha girat, ara és ella la que té la prova, ha mostrat un interés claríssim, però cal demostrar-lo.

I ho va fer.

- Perqué no.

En veure que la convidava a passar va tancar la porta al seu darrere, i tot seguit ens vam besar. Va ser un petó llarg i suau, quasi inocent, però el moment era fora de tota inocéncia.

Va fer el gest d’apagar la llum, li ho vaig evitar, no tenia cap sentit tenir vergonyes en aquell moment.

Posats a tenir una primera cita, millor recordar-la bé. I valia la pena.

Mentre li descordava la blusa ella va trobar el perfil del meu membre, i en un moment ja em va voler treure els pantalons.

Un d’aquells dies en que per hàbil que siguis, t’han despilotat i l’altre encara va vestit.

En veure-la allà avall vaig pensar qui coi era, no en sabia res de res, tan sols havia aixecat les defenses perqué me l’havia trobat al wc dels meus amics, però podia ser l’amiga d’algú que coneix de segones els meus amics, i jo m’estava entregant com si res, és quelcom que no va amb mi.

La vaig asseure al bany i vam canviar papers, de nou ni principis, ni frens ni res… Però no podia parar.

Quan la meva boca va ser aigua i em va separar del seu sexe, em va seure al terra, i ella a sobre meu. Jo amb el cul gelat però amb altres coses en que pensar. – Avisa’m. – em va dir. I la vaig avisar.

Després de fer-ho li vaig proposar de fer una dutxa, però em va dir que seria un abús de confiança. La gent és molt absurda, com si els meus amics preferissin deixar-me el seu bany per cardar abans que per dutxar-m’hi…